Veure la crónica de la sessió
De vida només n’hi ha una
Miquel Abras al concert de Músiques d’aquest divendres: “de vida només n’hi ha una”, va dir… Deia això, i altres coses. Deia :“I si aixequem el cap i mirem endavant?”, i també: “riu com si aquest fos l’últim dia a la terra, com si l’aire que respires s’acabés abans d’aquesta cançó”…
I és que al Miquel Abras se l’escolta fàcilment i se l’entén molt bé. Canta la melodia i diu la paraula com pocs. És clar, és comprensible, es directe. Armat només de les seves guitarres i la seva veu potent i trencada, va omplir totalment la nit. Ell, les guitarres, i l’ajuda inestimable del Jordi Paulí al saxo, genial, teixint melodies de fons, madurant les atmosferes en segon pla, sorprenent-nos, donant el just contrapunt a la veu forta i els missatges del Miquel.
Va venir a l’Ateneu a presentar el seu darrer treball: La vida en un sospir, un disc rodó, magnífic, vital i on ens explica amb claredat la vida concreta, el dia a dia, els sentiments que el vesteixen i que ens vesteixen. “Ha arribat el moment de deixar-me anar” cantava. I ho va fer amb naturalitat, amb la seva força encomanadissa i amb una naturalitat encantadora. Sense artificis, sense poses. Com quan va agafar la guitarra, la va desendollar i ell i el Jordi Paulí es van instal·lar en mig del public per aconseguir més intimitat encara (i mira que el Músiques és d’allò més intim!), o quan des de l’escenari estant ens va convidar a fer-nos un selfie col·lectiu…
El divendres, el Miquel i el Jordi ens van fer arribar el seu món ric i quotidià, el seu ventall de sentiments, únics i comuns. El dia a dia fet cançó.
El divendres el Miquel i el Jordi ens van dur tot un bagatge de missatges positius: “deixe-nos anar, les barreres són per trencar-les…” i tristos també: “La casa és un desert, no hi venen ni les rates a morir…” Cara i creu, com la vida de tothom. Però al final, va guanyar l’esperança, és clar!: “de les nostres limitacions en surten grans virtuts…”
Més d’una hora i mitja de concert que es va fer curta, molt curta…
El divendres, el Miquel i el Jordi ens van enamorar.
Pep Tort
Miquel Abras presenta el seu sisè treball d’estudi ‘La vida en un sospir’ acompanyat al saxo amb Jordi Paulí. El cantautor bisbalenc és un dels artistes puntals del país. La veu trencada, la plasticitat de les melodies i la presència de la guitarra acústica caracteritzen les cançons d’Abras. Molts dels temes del disc comencen de manera molt intimista que a mesura que avança la composició, va creixent i agafant complexitat.
Miquel Abras és un cantautor de pop rock català que porta al darrere una llarga trajectòria musical. El 1997 va enregistrar el seu primer projecte format per 4 cançons, amb el qual ja va encetar el seu recorregut pels escenaris de Girona. Poc després ja era habitual escoltar-lo a les emissores de tot l’estat. El 2006 llença el seu primer i esperat disc, el qual és només el primer de molts. Aquest any ens presenta el que fa sis: La vida en un sospir.
Les cançons d’Abras reivindiquen l’amor, però tal com afirma ell mateix, sense resultar cursis, sinó profundes i boniques. A través de les seves lletres i melodies aconsegueix transmetre’ns un equilibri entre el desconsol i l’optimisme.
Torna al recorregut
- Enllaços:
-
-
-