Mel Semé ens porta de viatge arreu del món

La temporada de tardor i hivern de Músiques de Butxaca va donar el tret de sortida el passat divendres 29 de setembre amb la visita de Mel Semé; una temporada que, com va anunciar el programador del cicle Quico Tretze, ens portarà noms com Le Nais, Evoéh i Gèlies, per culminar un any de música en directe de la millor manera possible. Una vegada més, la bona salut del projecte va quedar patent en el centenar de persones que van ocupar les cadires de l’escenari per no perdre’s ni el més petit detall del concert.

I així va aparèixer l’anunciat com a “supermúsic” cubà, armat amb dues guitarres i rodejat per tot l’equipament necessari pel que el Quico ja va avançar que seria un concert de “cançons amb loops electrònics”. Mel Semé, bateria, guitarrista, pianista i veu privilegiada; va estudiar música a l’Havana, però ha viatjat per tot el món i, des de fa vint anys, resideix a Barcelona. De fet, la primera meitat del concert va estar recolzada sobre el seu extens currículum, tant en solitari com de projectes en què participa. L’espectacle va arrencar amb Marigold, una cançó de la seva banda californiana Gone Gone Beyond, per continuar amb altres dos o tres temes propis que el públic no va reconèixer (en contrast amb la tònica del que seria la segona meitat, més animada, del concert) però que tothom va escoltar i gaudir amb immaculada atenció. En aquest primer grapat de cançons ja va quedar clar el domini del Mel dels instruments triats, tant de la guitarra, amb freqüents passatges instrumentals i solos, com de la veu; així com la seva faceta de percussionista reputat, programant constantment subtils, però elaborats ritmes electrònics que donaven textura a tots els temes.

Va ser llavors quan el fins ara pudorós músic va començar a explicar la seva història: en Mel ens va parlar de Cuba, i de Catalunya, des del seu punt de vista, i ens va presentar a la seva parella i futura esposa, que es trobava entre el públic, per dedicar-li la següent cançó: Yolanda, el clàssic cubà del cantautor Pablo Milanès. Aquesta llarga introducció parlada, que en altres circumstàncies podria pecar d’innecessària, es va revelar com una de les principals virtuts de la segona meitat del concert, en la que abundarien les versions de cançons més conegudes, en gran part, gràcies a l’honestedat, el sentit de l’humor i la tendresa irresistibles del músic. Encara més, va dotar a la cançó d’una emoció i energia que van mantenir-se durant els quasi deu minuts que va durar la seva interpretació, improvisació a la guitarra inclosa. Un altre moment enlluernador va arribar a continuació, amb la participació de la seva filla adolescent, també entre els assistents, on la complicitat entre pare i filla va ser electritzant.

El tram final, en el que el Mel ja no va deixar de parlar, va ser una bateria de versions variades en què vam poder escoltar des de cançons que el músic va aprendre treballant pels carnavals de Brasil, passant pels inconfusibles acords del ‘Blackbird’ del Paul McCartney; un tribut als grans cantautors catalans, amb ‘Mediterráneo’ i ‘Que tinguem sort’; per acabar tornant a Cuba, concretament a Mayarí, amb el ‘Chan Chan’ que van popularitzar els Buena Vista Social Club, que va provocar que tot el públic s’aixequés a ballar. Menteixo: no tothom es va aixecar, però, com va puntualitzar el Mel, fins i tot els que continuaven asseguts estaven fent “el ball de la cadira”. D’aquesta manera, en un concert que va desbordar la duració habitual de les cites de Músiques, tothom va viatjar (i ballar) arreu del món sense necessitat d’abandonar el seu seient a sobre de l’escenari del teatre. A vegades, la música és així.

David G. L.