Veure la crónica de la sessió
Evoéh: clàssics immortals de fa 1000 anys
A mesura que ens apropem al final de la temporada d’hivern de Músiques de Butxaca, que es tancarà el divendres 29 de desembre amb un concert especial km. 0 del conjunt igualadí Gèlies, anem veient la diversitat i el rang que abasta la programació: des de les cançons d’autor i les versions amb sabors brasilers i cubans de Mel Semé, passant per l’indie íntim i minimalista de Le Nais, fins a arribar al concert que ens ocupa, el duo Evoéh, dos músics amb un clar compromís amb la música de tradició oral sefardita, gallega i catalana, i amb la poesia reivindicativa.
Només amb aquesta informació ja es podia intuir que es tractava d’una ocasió encara més especial de l’habitual, potser més exigent i, definitivament, no per a tothom, però indubtablement única. Tots aquests prejudicis van quedar dissipats amb la naturalitat de l’Ariana Barrabés i del Jesús Olivares, que es van presentar i van deixar clar el to amable i didàctic del concert abans de passar a interpretar algunes cançons amb quasi 1000 anys d’antiguitat. La veu impol·luta i la forma de frasejar i jugar amb paraules de l’Ariana, moltes vegades d’idiomes familiars, però desconeguts per gran part del públic; va evitar que ningú perdés l’atenció en cap moment. Una expressivitat que, sumada a la interessantíssima i precisa informació contextual, cultural i històrica, que l’artista proporcionava abans de cada cançó, va aconseguir que tothom continués amb una facilitat enlluernadora el significat de cada una d’elles. I encara no he dit res del Jesús, un músic clarament disciplinat i molt virtuós, que va alternar entre la familiar guitarra; el seu parent més llunyà, l’ud o llaüt àrab; i la més aventurera kora, una mena d’arpa africana sense trasts, feta amb una carbassa a tall de caixa de ressonància, recoberta de pell de cabra. Totes aquestes cordes, amb un exotisme més o menys exuberant, depenent de la combinació d’instrument i origen de la cançó, no van deixar de tenir un so familiar per a tots els assistents, ja que tot remetia a la forma més moderna i popular que va néixer de la influència de tota aquesta música de l’antiguitat: el flamenc. Però no ens equivoquem, Evoéh no van arribar a tocar cançons flamenques en cap moment, sinó una música tan incrustada en les arrels d’aquesta tradició ben propera a tots nosaltres que, tot i tenir quasi 1000 anys (conservant aquesta aura ancestral i misteriosa), va resultar accessible i irresistible.
Així, i com van aclarir els músics, el concert va ser una barreja de les diferents facetes de la banda: les cançons sefardites, més antigues i desconegudes; les balades tradicionals gallegues, els poemes reivindicatius que ells mateixos han musicat i aquestes introduccions contextuals i didàctiques que van acompanyar l’espectacle. Per tots aquests i molts altres motius, Evoéh passen a la fructífera llista de descobriments que Músiques de Butxaca no deixa d’oferir, mes rere mes.
David G. L.
Evoéh és un dels grups que desprèn més emotivitat i inspiració en el nostre cicle musical. La bellesa de la tradició oral es barreja amb la riquesa instrumental, la inspiració poètica, amb una força del ritme que s’entrellaça amb el poder d’una mescla molt ben elaborada d’estils musicals. La veu i la percussió per part d’Ariana Barrabés Romeo s’uneixen harmònicament amb les cordes de Jesús Olivares Heredia, que fa vibrar diferents instruments com la guitarra, l’oud àrab i l’arpa africana. Els cants de tradició oral Sefardita, catalana, galega i la poesia reivindicativa, es van mostrant en els seus concerts. Aquests són la base de la inspiració dels seus treballs discogràfics.