La trampa del llenguatge

Era la meva primera vegada al longeu cicle de concerts de l’Ateneu Igualadí, així que no sabia ben bé què esperar-me. Em van convidar a sopar i, tant durant el sopar amb l’equip (en que no vaig reconèixer al músic) com al entrar al microcosmos creat a l’escenari del teatre, no vaig poder evitar sentir-me una mica com un extraterrestre, o, al menys, com un viatger llunyà.

En Daniel Lumbreras surt a l’escenari (primera sorpresa: acabo de sopar amb ell) i ens anuncia que la seva música és un amalgama de sons de música celta, africana, brasilera i moltes coses més, però que la base no deixa de ser el folk occidental. Això tenia entès. No havia escoltat res d’ell abans del concert, i això m’havia dit que fes la gent que coneixia la seva música. Això i que el seu últim àlbum, La vila (2017), produït per Pau Vallvé, havia estat multipremiat i alabat per la crítica, tot i la seva extrema peculiaritat. Sempre que em trobo davant d’un músic amb la valentia de plantar-se davant d’un públic amb només una guitarra i la seva pròpia veu penso en Bob Dylan. Dylan, el messies del folk occidental amb lletres que li han comportat fins i tot un premi Nobel. Doncs bé, us confessaré un secret: Dylan és el meu músic preferit i, per mi, la genialitat de les seves lletres mai ha estat tant en el seu significat com en la seva musicalitat. Sempre he pensat que una persona que no sàpiga ni una sola paraula d’anglès podria gaudir de la seva música igual o més que qualsevol altre. I això és el que va passar divendres. Si tot el públic fóssim extraterrestres acabats d’arribar a la Terra i ens trobéssim amb el Daniel Lumbreras cantant en català (idioma del que no en tindríem ni idea), la sensació hagués sigut la mateixa, però ens hauria emocionat igual.

¿En quin idioma canta realment en Daniel? La resposta és en cap. En l’idioma de la música, en tot cas. Durant tot el concert, el barceloní va anar alternant entre la seva guitarra elèctrica i l’acústica, fent-les sonar amb dolçor i naturalitat per igual. Per sobre de les rodes d’acords, la seva veu feia caramboles i traçava melodies irresistibles mantenint-se en un imparable falset. Abans de la meitat del concert, superada la perplexitat de la insòlita proposta, el públic ja estava totalment entregat a una música que, en el fons, ens és d’una familiaritat i universalitat de les que no podem escapar. Sí, els aires de diverses músiques del món estaven allà, però el que vam presenciar no va deixar de ser l’etern art d’expressar-se amb només una guitarra (que ha anat de la mà de la música popular des de el principi) en tota la seva puresa. I amb només això, en Daniel va sostenir un concert exemplar.

Em va fer molta gràcia que en Daniel fes l’aclariment de que una de les seves cançons es deia E.T. no per la pel·lícula, sinó per “été” (“estiu” en francès), quan jo portava des de el primer minut amb l’idea de l’extraterrestre al cap. En fi, suposo el llenguatge és un món i està ple de paranys. I en Daniel Lumbreras ho sap bé, això. Només la música pot dir sempre la veritat.

David G. L.