No és necessari alçar la veu quan es parla d’amor

Jo no coneixia al Dani Flaco. Va actuar aquest divendres a les Músiques de Butxaca de l’Ateneu i va estar bé, molt bé.

Personalment, el seu estil de música, cançons d’amor i de desamor (més de desamor que d’amor…), de quotidianitat, de relacions de parella més o menys intenses, no és la que més escolto. No en tinc massa costum de cançons diguem-ne “romàntiques” (i no ho dic en el sentit pejoratiu, que se m’entengui: no tinc res contra les cançons d’amor) i tot i això em va agradar el concert.

Veu trencada, tonalitats tranquil·les, marronoses, amb tocs com de terra, calidesa, música pausada, d’anar dient, no ben bé a mitja veu, però sense cridar, perquè no cal. Perquè parla d’amor i no es necessari alçar la veu quan es parla d’amor. Armat només amb la seva guitarra acústica i acompanyat magníficament pel David Sam al piano i a l’acordió, explicant històries i fent conyeta entre cançó i cançó (vam saber, per exemple, que havia treballat a la Seat, a Martorell), el concert va ser llarg, però el Dani va tenir la capacitat de fer-lo curt, va passar en un instant. Així, en format mínim de veu, guitarra i acompanyament, em va transportar als pubs de quan era jove, els primers whiskys, a l’aire fum de tabac que es tallava (quan, temps era temps, es podia fumar en espais públics), més foscor que llum, racons amagats o no sabies (imaginaves) el que hi podia estar passant… Aquells pubs i bars musicals d’aquí i d’arreu on començaven a cantar tots els que començaven (i comencen) i que només alguns continuarien… Aquells racons petits, soterranis de descoberta, parets de totxo, que m’imagino que encara hi deu haver, malgrat jo no els freqüenti ja…

A part, em va sorprendre molt l’aparent contradicció entre l’aspecte físic del Dani: prim (Flaco, és clar…), mitja barba, sota una gorra, ulleres, cabells llargs quasi no se li veu la cara, amb aspecte de tornada de tot, de dolentot (“malote” per dir-ho bé), fotent conya tota l’estona, te l’imagines molt més “roquero” del que després és. No el veus, d’entrada, enfrontant-e a cançons d’alta sensibilitat, de relacions molt humanes, de pell contra pell i de sentiment contra sentiment, i d’alguna llàgrima d’enyor. No ho semblaria…

Però el Dani enganya.

Pep Tort