De viatge amb l’Albert Cirera

S’apropa el final de la temporada de concerts de Músiques de Butxaca (que arribarà amb el concert de Pribiz, el proper 5 de maig) i, el passat divendres, la música jazz que va inaugurar aquest nou inici del cicle a mans de la saxofonista Roser Monforte, tornava a l’escenari amb l’Albert Cirera. El també saxofonista va confessar que va assistir com a públic a aquell concert inaugural, moment exacte en què va decidir que ell també havia d’actuar en aquestes condicions. Per fer-ho tot més rodó, ell i la seva banda, Tres Tambors, van decidir aprofitar l’ocasió per tancar un altre cercle: el de l’àlbum Suite Salada, el millor disc de jazz de 2017 segons la revista Enderrock, interpretant-lo amb la formació original per (probablement) última vegada.

Amb només unes breus instruccions (“podeu aplaudir, ballar, posar-vos de peu quan vulgueu”), una brúixola (el quartet americà del pianista Keith Jarret a la dècada dels 70, ni més ni menys) i una tauleta de fusta plena d’abaloris, campanetes i estris exòtics variats, aparentment més propis d’un antic xaman que d’un músic modern, la banda va començar el ritual: 60 minuts ininterromputs de sons al·lucinants i paisatges sonors que els quatre components van transformar amb les seves mans una i altra vegada davant dels nostres ulls atònits. La peça va arrencar amb una llarga introducció ambiental en la que l’Albert va combinar amb precisió totes les eines que tenia a la taula per transportar-nos a l’illa menorquina que va inspirar la suite. Els Tres Tambors van acompanyar-lo en tot moment, amb una subtilesa que va caldejar atmosfera del teatre a foc molt i molt lent, fins que finalment va aparèixer, elegant però robusta, la línia de (contra)baix de Marko Lohikari, al que aviat s’hi van unir la desordenada creativitat de la bateria de l’Òscar Domènech i la contundència majestuosa del piano de cua del Marco Mezquida. Va ser en aquest moment quan va aparèixer, triomfant, el saxo de l’Albert, amb el seu estil generós i molt melòdic; un so que va resultar gloriós després d’aquest meticulosament construït preludi. No va faltar de res, a destacar: els passatges més insistents, gairebé coquetejant amb el rythm and blues i el rock and roll més primitius, on us asseguro que el Marco Mezquida sonava, per moments, més a prop del Fats Domino que de qualsevol pianista de jazz (crec que mai havia vist fer sonar un piano de cola d’aquesta manera a la comarca de l’Anoia!); i els múltiples i meravellosos solos que, tant l’Albert al saxo com el Marco al piano i, més puntualment, el Marko al baix i l’Òscar a la bateria, ens van regalar, sempre situats de forma orgànica dins la pròpia suite, mai forçats, sempre elaborats, reveladors, i, sovint, aclaparadors. Així va arribar la conclusió, anunciada pels sons juganers que ens havien donat la benvinguda feia escassos minuts, massa aviat, com si deixéssim enrere aquesta fantàstica illa que els músics ens acabaven de descriure: els seus colors, les seves olors, els seus sons, les seves textures…

En fi, un cop a casa i després d’una allargada i merescuda ovació unànime dels més de cent viatgers, l’Albert va i ens proposa fer panellets: Panellet song, una frenètica melodia inèdita a la Ornette Coleman, un tema molt animat que, si bé va trencar amb la qualitat més etèria de la suite, va oferir als músics una última oportunitat de demostrar el seu virtuosisme en els seus respectius instruments. Crec que ningú va abandonar el teatre sense la sensació d’haver presenciat un espectacle irrepetible aquella nit. A vegades, a les Músiques, hi ha talent de sobres per a varis concerts dalt l’escenari.

David G. L.