Roger Usart, cançons com de boscos endins

Una vegada més, aquest divendres, a la darrera edició de les nits de música de l’Ateneu es van unir, al meu entendre, dues màgies. La de l’espai físic, magnífic, acollidor, proper, íntim, i la de la gent que actuava, també magnífics, també, propers, també íntims…

Roger Usart, dret al mig de l’escenari, camisa a quadres, només veu, Guillem Plana, assegut a un costat, guitarra acústica, i Marçal Ayats, a l’altra banda, al cel·lo, van tancar la primera tanda dels concerts de les Músiques de Butxaca d’aquest 2017. I ho van fer de forma espectacular. I dic espectacular no perquè fessin molt soroll, ni que ens duguessin un “festival de luz y de color”. Sinó més aviat per tot el contrari. Amb una proposta absolutament minimalista, quieta, amb només una veu, una guitarra i un cel·lo, van defensar amb nota alta les seves cançons molt properes al folc americà. I ara potser penseu: com? Un cel·lo?, folc americà? no lliga!. Doncs sí que lliga. I molt bé per cert, tenint en compte el caire intimista, pausat, tranquil, recollit, com de boscos endins, de les composicions d’en Roger pel disc que ens venia a presentar: ‘Songs From a Twisted Neck’, el seu segon treball, considerat a més, com el millor disc nacional d’Americana/Folk del 2016 segons la revista Mondo Sonoro.

Aquest osonenc amb veu de crooner, profunda, avellutada, al que no li cal alçar-la per fer-se sentir, amb la guitarra acompanyant i el cel·lo acabant de vestir-ho tot amb delicats tocs, amb profunditats i mitges llums, ens van atrapar des de la primera cançó (a capella) i ens van tenir encantats, gaudint amb les seves composicions i alguna versió, fins al final del concert, que es va fer, per cert, curtíssim. Música tranquil·la, quieta, pausada, sense crits. D’aquella que es va desenvolupant sense preses, sense córrer que hi ha temps. Ni el bluegrass al ball de dissabte al vespre al graner del poble, ni música de cow-boys a cavall per la praderia immensa. Música de sentiments, música de racons, música de sensacions, música a mitja veu, a mitja llum, música per deixar-se portar.

Pep Tort