Confessions acústiques de Pribiz a l’escenari

La temporada que va reinaugurar les Músiques de Butxaca del’Ateneu va arribar a la seva fi el passat divendres 5 de maig amb el concert de Pribiz en format duo acústic, després d’haver gaudit del jazz de músics com Roser Montforte i Albert Cirera, gegants de la cançó d’autor com Quico Pi de la Serra i autèntics il·lusionistes pop com Juan Zelada. La nova temporada, que començarà al setembre d’aquest mateix any, ens portarà noms com Mel Semé, Le Nais, Evoéh i Gèlies. Es podria dir que el llistó està bastant alt.

Des del primer moment, amb el ja habitual sold out dels últims concerts de Músiques, es va notar que, tot i que un gruix important del públic estava familiaritzat amb la música de la banda, aquest seria un concert únic en la seva trajectòria: no només perquè bona part del repertori serien cançons inèdites (les que conformaran el seu pròxim àlbum), sinó perquè fins i tot les sospitoses habituals estaven a punt de rebre un tractament molt particular. Així, armats amb només una guitarra i un baix elèctric, els germans Ander i Alan Pribizchuk van encetar el recital. La primera cançó va deixar clara quina seria la tònica que dominaria tot el concert: interpretacions pausades, amb un acompanyament musical mínim i molt, molt subtil, que deixava en primer pla i en tot moment l’increïble veu de l’Ander (i, per conseqüència, les seves lletres i la seva pròpia interpretació de totes elles). Aquest paper protagonista de les composicions i de tot el que aquestes contenen va quedar subratllat per l’altre gran tret distintiu del concert de divendres: l’Ander parla moltíssim. Ja ho va advertir ell mateix abans de començar i, en efecte, totes i cada una de les peces musicals que vam escoltar va anar precedida d’un bon parell de minuts de context i explicació. L’Ander és un artista molt carismàtic i totes les seves intervencions parlades van tenir un aura d’il·lusió i innocència barrejades, pròpies del nen que ensenya per primera vegada el dibuix que acaba de fer als seus pares i es mor de ganes de saber què n’opinen. La veritat és que aquest va ser també el cas d’un concert obertament aventurer i, en el seu propi context, molt exigent, tant pels músics com pel públic. L’Alan, que no va dir ni una paraula, és va quedar a gust expressant-se extensament amb les seves llustroses línies de baix, instrument del qual va quedar clar el seu mestratge, i també amb el piano de cua. Per la seva part, l’Ander, apart de guitarra i veu, va utilitzar l’harmònica, però també nombrosos efectes de so: cops de sintetitzador, distorsions, samples orquestrals i vocals… Tot un seguit d’experiments que, si bé no sempre van acabar d’aterrar netament, van deixar clares la valentia de Pribiz amb aquest concert tan especial, en unes condicions especials, condicions que només un cicle com Músiques de Butxaca és capaç d’oferir.

La incògnita que ens queda és la de com apareixeran totes aquestes cançons noves en el pròxim àlbum d’estudi de la banda, però l’Ander es va assegurar de deixar-nos clar que sonen absolutament espectaculars. La certesa, i això també ho va deixar clar el germà de la veu cantant, és que, el divendres passat, Pribiz van fer el concert que a ells els venia de gust fer, sense cap tipus de concessió. I això, tothom ho va aplaudir i respectar.

David G. L.