Totes les històries mereixen ser explicades i nosaltres volem cantar la nostra

Crònica i foto @PepTort

Totes les històries mereixen ser explicades i nosaltres volem cantar la nostra. Amb aquesta frase acaba la petita introducció del disc ‘Pedalant Endins’ de Marcel Lázara i Júlia Arrey, disc que van venir a presentar-nos aquest divendres a l’Ateneu. Música petita i suau, viatgera, alegre, íntima i lluminosa. És la crònica musicada d’un viatge de dos anys amb bicicleta, remolc i gos resseguint O Rio San Francisco, el segon riu més gran del Brasil, després de l’Amazones (diuen…).

Un viatge vital, d’improvisar el dia a dia, vivint el camí i la gent que hi trobaven i fer-ne cançó de tot plegat. I cal dir que els ha sortit un disc rodó, magnífic, ple de llums i d’olors, optimista i vital. Un disc de ruta, de deixar-se portar i aprofitar cada bri d’alegria que vas trobant pel camí (el teu, el meu, el que sigui.,..) i per extensió, el concert també va ser magnífic, intimista i divertit, proper, perfectament adaptat a l’espai màgic de les Musiques de Butxaca. Semblava fet a mida… A més, fan un plantejament simple: Marcel a la guitarra i cantant, la Júlia també cantant i portant una part de la percussió i sobretot el Pol Parera duent tot el pes de les mil percussions que vesteixen el disc. Haig de dir que va ser una de les grans descobertes de la nit. Com un home sol pot omplir, vestir, pintar, tant a la perfecció les cançons, No amb soroll ni amb rudesa, sinó amb finura, delicadesa, i riquesa de matisos.

Una altra descoberta de la nit: personalment, com que després ho haig d’escriure, tinc la costum d’arribar als concerts de les Músiques, sense haver escoltat res de res, ni buscat cap informació del que aniré a veure. Així no vaig amb idees preconcebudes ni condicionat per gravacions anteriors que sovint no tenen res a veure amb el que els artistes proposen en directe. No sempre és possible, clar. Però si puc, m’agrada fer-ho així.

Bé doncs això és el que em va passar el divendres. Arribava sense saber absolutament res del que em trobaria. Primera sorpresa: quan a la presentació l’Anna diu que el Marcel és un ex-membre de Txarango (ostres!). Segona sorpresa: quan començo a sentir-lo cantar, el toc de la guitarra, l’aire de la primera cançó, l’estil de les lletres… em van semblar absolutament familiars, coneguts, propers. Clar! El Marcel era un dels cantants i guitarrista de Txarango, Autor de moltes de les seves cançons. De cop, per mi, (i per tots els que els agradi Txarango, suposo) la nit va passar de ser una expectativa a una festa lluminosa. Confesso que estic absolutament enamorat de La Dansa del Vestit!, i que en molts moments del concert dels divendres, em va semblar que l’aire màgic d’aquesta cançó mítica (per mi) voltava amagada, juganera per sota i pels costats de l’aire de la nit.

Tot plegat una nit rodona, el Marcel, la Júlia i el Pol com una família, ens van transmetre el seu optimisme, la seva alegria, el seu deixar-se portar, aquell aire mig hippy, festiu i familiar, divertit, despreocupat, juganer…

Nota al marge: el disc Pedalant Endins és 100% solidari. Els beneficis van íntegrament al projecte Escola Viva de l’associació Olha O Chico de Piaçabuçu (Brasil). El podeu comprar on-line a la seva plana web (https://www.marcellazaraijuliaarrey.com/).

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada