Red Pèrill és el que és

Músiques de Butxaca va iniciar la seva temporada del 2020 amb una aposta tan local com singular: Red Pèrill (alter ego del veterà músic i compositor igualadí Marc Mateu) presentant la segona meitat del seu tercer treball en solitari, Aquari/Safari. Sens dubte, una cita d’interés per qualsevol aficionat de la ciutat a la música en directe; fins i tot per mi, que, tot i haver-lo vist en concert més d’una vegada, he seguit la seva trajectòria de forma bastant intermitent. I això va quedar clar des de el primer moment, amb l’escenari de l’Ateneu més abarrotat que mai i un ambient palpable de molta, molta expectació.

Red Pèrill va aparéixer entre el públic, acompanyat d’un esser estrany, una mena de xamà embogit que semblava escapat de la gàbia. En realitat, l’Edgar Massegú, de la banda gironina Pulpopop, disfressat (i posseït) per l’ocasió. No van tardar en unir-se a la festa el Cels Burgès a la guitarra elèctrica i l’Àlex Almirall al teclat, per submergir-se en una psicodèlica jam de jazz fusió que va acabar transformant-se en el primer tema. L’atmosfera densa i al·lucinada va quedar assentada, i de la mateixa manera van atacar la segona peça de la nit. Però va ser amb la tercera descàrrega de synthpop quan el conjunt va començar a brillar: l’homònima Safari, que va sonar potent i directa. En aquest punt, ja había quedat clara la capacitat de músic tot terreny de l’Àlex, combinant teclat, trompeta i saxofon, donant pinzellades de color a les bases electròniques del temes, mentre que el Cels hi afegia el regust funk amb les seves efervescents guitarres. Presidint, Red Pèrill, cantant i gesticulant com un predicador a l’altar, sempre mitjançant el ja característic Auto-Tune, i rematant amb un altre hit instantani, Amor Líquid, que va enllestir la ratxa de cançons del nou treball.

Llavors va arribar el, pel que escriu, punt àlgid de la nit. Red Pèrill es va passar al piano, cedint el micròfon a la impressionant interpretació vocal de Som El Que Som que va fer la Judit Robles com a convidada. En aquest context i amb aquesta versió íntima i inèdita de la cançó, es descobreix la veritable capacitat del Marc Mateu com a compositor, amb les seves cançons sonant, en veus d’altres, a clàssics de tota la vida. El mateix va passar amb els dos o tres temes que van seguir, ja sense la Judit però també amb un plantejament més acústic. Va ser un moment màgic, d’una qualitat musical envejable. És el que té un format tan especial com el de Músiques: si s’és conseqüent amb ell, se n’extreu tot el potencial. Amb el públic a la butxaca, el conjunt va tornar a pujar la intensitat recuperant uns quants temes habituals del seu repertori, com La Clau i El Ceptre Universal.

El set va finalitzar amb una interessant versió a la guitarra acústica de Síndrome D’estocolm, en que els músics van intentar fer una sortida de l’escenari barrejant-se entre el públic que va resultar una mica anticlimàtica, deixant a la gent perplexa a l’hora de demanar els bisos. Però l’artista no va tardar en tornar a l’escenari per recuperar Som El Que Som amb tota la banda i amb la participació de la Coral Juvenil Xalest d’Igualada, una sorpresa agradable però anecdòtica. La resta de bisos van consistir en la repetició d’alguns dels temes del nou treball. Son alguns dels pocs peròs que se li pot posar a un concert quelcom irregular però en que el risc va ser la constant, cosa que sempre és d’agraïr. Aquesta sensació de no saber el què passarà a continuació va aconseguir que l’espectacle fos francament entretingut i reflectís a la perfecció la personalitat de l’artista, lúdica i dispersa, des del primer minut. Suposo que, tractant-se de Red Pèrill, no podia ser de cap altra manera.

David G. L.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada