Per començar el pont, puntes de coixí

 

Aquest divendres passat, segon concert de l’actual cicle de concerts Músiques de Butxaca de l’Ateneu. I passem del ritme, el swing i la força dels Manmbo Jambo a l’intimisme, l’alegria serena i la claredat del Paul Kalson i els seus dos acompanyants (Armando Erenas a les guitarres i Tito Torres a la bateria).

El Paul ens va venir a cantar un repertori ben equilibrat entre versions d’estàndards de Rithm&Blues, Pop i Soul, portades magistralment al seu terreny, i temes propis. Un barreja pensada, equilibrada, suau i rítmica, sense estridències, amb silencis plens, rics, lluminosos i eteris, tot ple d’insinuacions i bons detalls d’improvisacions…

Només començar, declaració d’intencions: el Paul tot sol, al teclat, a mitja veu, amb un tot pausat i lent que, de fet, semblava més cantés a capel·la que no pas amb acompanyament musical (fins i tot m’atreviria a dir que el teclat també interpretava a capel·la…) I després d’això passàvem dels temes aliens al propis sense altibaixos, seguint un fil argumental clar i sensat: un concert de guant blanc, suau, modulat…

A destacar la captivadora veu de molts matisos del propi Paul, que va de l’agut lluminós als falsets més alegres i gesticulats. Una veu rica i neta que no necessitat de grans acompanyaments sonors , ni de molt volum per fer-se sentir, per omplir l’espai. Una veu suau i dolça, que no fluixa, intensa, però no estrident. El Paul juga magistralment amb les insinuacions sonores, els silencis mesurats però plens, les improvisacions i els matisos ben definits i acolorits.

A destacar també la feina dels altres dos músics. Per una banda el Tito Torres, el bateria que duia el ritme d’una forma suau i delicada, omplia però no atabalava, emmarcava la suavitat de la nit, amb una força continguda i tota plena de matisos.

I la gran descoberta, per mi, va ser la del guitarrista, l’Armando Erenas, que vestia els racons i els plecs dels silencis amb una suavitat i una riquesa de matisos difícilment imaginable en una guitarra elèctrica. Puntejant, acompanyant amb suavitat, dibuixant colors a l’aire de la nit. Ell sol era ja un concert dins del concert… Excel·lent!

Tot plegat, i tal com s’anava desenvolupant la nit, em feia pensar en un treball fi d’orfebreria, en la precisió del rellotger suïs i l’escalfor de l’anima negra units en tot de detalls de sonoritat molt rica i, tot plegat,embolcallat amb grans dosis d’alegria i bon rotllo, perquè, sobretot, el del Paul i companyia va ser un concert alegre, ric i optimista.

Un treball d’artesania musical, com de puntes de coixí…

Pep Tort

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.