Pau Vallvé, l’arriscat home orquestra

 

El divendres, tercer concert de les Músiques de butxaca de l’Ateneu.

Aquest cop ens va visitar en Pau Vallvé, cantautor lliure, difícil de definir, compositor i productor, creador de bandes sonores i música per publicitat i moltes altres coses…

Personatge curiós, un pèl sarcàstic, amb un humor ben particular, que va fent comentaris més o menys àcids entre cançó i cançó, ens presentava el seu darrer disc “pel dies bons”.

Aquest disc és com un punt i apart. Un dia ho va deixar tot, la discogràfica, la feina, la ciutat, els concerts (i més coses?) i va anar a tancar-se a Banyoles, a treballar en absoluta solitud i aïllament en aquest nou disc. Disc que per cert, posats a fer, s’ha autoeditat, sense discogràfica, sense intermediaris i que a més se l’ha fabricat manualment estampant amb tampons còpia per còpia.

I amb absoluta conseqüència amb tot això, es va presentar a l’Ateneu ben sol, només amb dues guitarres i uns pedal looper , un aparell que permet sintetitzar/modificar el só dels instruments o de la veu i, a més, gravar diverses capes de fragments de sons i amar-los repetint, creant així atmosferes, com si hi hagués tota una banda tocant…

I a fe de déu que va aconseguir crear atmosferes especials, el Pau!

Allà, ell ben sol, i en directe, a mitja llum, anava creant ambients efímers, sonoritats especials, tot un món particular d’imatges, de reflexions, d’històries quotidianes que anava desenvolupant davant nostre. Passava dels moments més íntims i acústics (com correspon a un cantant sol i la seva guitarra), a autèntics increixendos absolutament farcits de capes i acords repetits, molt rítmics, quasi mecànics a voltes, sintetitzats pel looper, deformats fins a l’increïble, omplint l’espai de textures impensades i que no et deixen de cap manera indiferent. De cop, a mitja cançó el cantant solitari, esdevenia home orquestra i ho pintava tot de colors estranys, de llums que no fan llum, per tornar al recolliment i la intimitat un moment més tard. Com una mena de muntanya russa de sonoritats…

Total, una experiència diferent, rica, particular, que et pot agradar més o menys, però de la que val la pena acostar-s’hi i conèixer. Com tantes vegades,  a les sessions de les Músiques de Butxaca, érem relativament poca gent. L’ambient és íntim i com de família, i això el fa més encantador, és clar, però també és una pena que es deixin passar ocasions de descobrir músics tant particular, rics i difícils de catalogar com en Pau Vallvé.

Per cert, a mi no em va acabar d’agradar, d’enganxar… però això ja és cosa meva. Que em pugui agradar o no és un risc que correm l’artista i jo. No és motiu per no intentar-ho i no saber apreciar la riquesa i el rics d’algunes propostes musicals. Per això, perquè  entenc que no acabo de saber explicar com és la seva música, us aconsello que el busqueu a la xarxa… escolteu-lo i us en fareu la vostra pròpia opinió, que és segur la millor de totes

I deixeu-me acabar amb la frase que es repetia a l’última de les cançons: ”Tot va millor si estem contens. Tots estem contens si ens va millor.”

Pep Tort

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.