No és necessari alçar la veu quan es parla d’amor

Jo no coneixia al Dani Flaco. Va actuar aquest divendres a les Músiques de Butxaca de l’Ateneu i va estar bé, molt bé.

Personalment, el seu estil de música, cançons d’amor i de desamor (més de desamor que d’amor…), de quotidianitat, de relacions de parella més o menys intenses, no és la que més escolto. No en tinc massa costum de cançons diguem-ne “romàntiques” (i no ho dic en el sentit pejoratiu, que se m’entengui: no tinc res contra les cançons d’amor) i tot i això em va agradar el concert.

Veu trencada, tonalitats tranquil·les, marronoses, amb tocs com de terra, calidesa, música pausada, d’anar dient, no ben bé a mitja veu, però sense cridar, perquè no cal. Perquè parla d’amor i no es necessari alçar la veu quan es parla d’amor. Armat només amb la seva guitarra acústica i acompanyat magníficament pel David Sam al piano i a l’acordió, explicant històries i fent conyeta entre cançó i cançó (vam saber, per exemple, que havia treballat a la Seat, a Martorell), el concert va ser llarg, però el Dani va tenir la capacitat de fer-lo curt, va passar en un instant. Així, en format mínim de veu, guitarra i acompanyament, em va transportar als pubs de quan era jove, els primers whiskys, a l’aire fum de tabac que es tallava (quan, temps era temps, es podia fumar en espais públics), més foscor que llum, racons amagats o no sabies (imaginaves) el que hi podia estar passant… Aquells pubs i bars musicals d’aquí i d’arreu on començaven a cantar tots els que començaven (i comencen) i que només alguns continuarien… Aquells racons petits, soterranis de descoberta, parets de totxo, que m’imagino que encara hi deu haver, malgrat jo no els freqüenti ja…

A part, em va sorprendre molt l’aparent contradicció entre l’aspecte físic del Dani: prim (Flaco, és clar…), mitja barba, sota una gorra, ulleres, cabells llargs quasi no se li veu la cara, amb aspecte de tornada de tot, de dolentot (“malote” per dir-ho bé), fotent conya tota l’estona, te l’imagines molt més “roquero” del que després és. No el veus, d’entrada, enfrontant-e a cançons d’alta sensibilitat, de relacions molt humanes, de pell contra pell i de sentiment contra sentiment, i d’alguna llàgrima d’enyor. No ho semblaria…

Però el Dani enganya.

Crònica de Pep Tort

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.