Lluís Coloma, un pianista de dibuixos animats (Vídeo)

Els que tingueu una edat segurament recordareu un jugador mític del Barça de futbol que es deia Romario de Souza i al que l’argentí, Jorge Valdano (llavors entrenador del Tenerife) va qualificar de “jugador de dibujos animados”. Aquest qualificatiu de “dibuixos animats” també va ser aplicat en el seu moment a Michael Jordan, el llegendari jugador dels Chicago Bulls, i suposo que a altres genis que han destacat en els seus àmbits per fer que alguna cosa extraordinària, espectacular i sens dubte dificilíssima d’aconseguir, sembli fàcil i mancada d’esforç. De fer una meravella en un moment donant, sense (aparentment) ni despentinar-se. Doncs seguint amb aquest fil, el Lluís Coloma és segur un pianista de dibuixos animats, extraordinari, espectacular, realment increïble. Els seus dits es mouen amunt i avall del teclat amb una velocitat inusitada, en cents moment, costa de seguir-los amb la mirada. Sembla impossible que només en un segon hi puguin cabre tantes notes com les que el Lluïs és capaç de tocar.

I això ens ho va demostrar aquest divendres passat en la represa del les Músiques de Butxaca de l’Ateneu. Es presentava en formació de trio, acompanyat magníficament per Marc Ruiz a la bateria (discret i sobri es mantenia en un segon pla, marcant a la perfecció el ritme de tot plegat) i Manolo Germán al contrabaix (vigorós i espectacular, poques vegades veureu un contrabaixista amb tanta força i magnetisme com ell). Presentava el seu darrer disc “Boogie Wins Again”, i també altres temes de Blues i Boogie Woogie i també versions alegres, plens de llum, amb un estil clàssic i efectiu que no enganya.

Nítids i transparents, ells tres mostren en tot moment i sense embuts el que hi ha: alegria, bon rotllo, velocitat, força, optimisme…

El Lluís, el Marc i el Manolo ens van fer passar una magnífica vetllada de divendres al vespre. Perquè, a més de ser molt bons i virtuosos en la seva feina, són també alegres i divertits i ho encomanen als que els escolten. I així els que hi érem vam sortir de l’Ateneu amb un somriure als llavis i un bon rotllo que segurament no dúiem a l’entrar i que és molt d’agrair en els temps que corren.

El Lluís especialment fa alguna cosa més que tocar el piano, juga amb les tecles, fa carreres amunt i avall del teclat, fa carotes, es gira cap el públic, riu i encomana la rialla, aconsegueix sense esforç que l’auditori col·labori i s’impliqui.

En fi, una nova nit especia a les Músiques de Butxaca. Una de tantes? No! La més alegre, divertida i de bon rotllo que recordo.

I això es molt.

Crònica de Pep Tort

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.