… Així, en format petit, de butxaca, adequat a l’espai i al moment, em van descobrir una altra cara del que ja sabia que anava a veure. La mateixa fusió d’estils, atractiva i plena, sense artificis, però amb el mateix enginy i amb la mateixa riquesa, amb un directe intimista i potent a l’hora, lluminós i a mitja veu, intens i contingut, anaven tocant i cantant temes dels seus dos discos i alguna versió i ens anaven enganxant, embolcallant, seduint amb la veu càlida, intensa i rica de la Paula, una sirena morena que ens va encisar des del primer moment, amb el somriure permanent i còmplice del Ramón (i no és un dir, literalment es va passar el concert amb el somriure als llavis. Disfrutava i ens ho transmetia) i amb el virtuosisme, els dits àgils i savis, de l’Edu. I el concert va passar en un instant. A mi se’m va fer curt. I això és, us ho puc assegurar, un mèrit.”
Un plaer d’haver-vos conegut, Lenacay! Fragment de la crònica de Pep Tort
Deixa un comentari