És això allò que en diuen “duende”? M’imagino que si.

… Així, en format petit, de butxaca, adequat a l’espai i al moment, em van descobrir una altra cara del que ja sabia que anava a veure. La mateixa fusió d’estils, atractiva i plena, sense artificis, però amb el mateix enginy i amb la mateixa riquesa, amb un directe intimista i potent a l’hora, lluminós i a mitja veu, intens i contingut, anaven tocant i cantant temes dels seus dos discos i alguna versió i ens anaven enganxant, embolcallant, seduint amb la veu càlida, intensa i rica de la Paula, una sirena morena que ens va encisar des del primer moment, amb el somriure permanent i còmplice del Ramón (i no és un dir, literalment es va passar el concert amb el somriure als llavis. Disfrutava i ens ho transmetia) i amb el virtuosisme, els dits àgils i savis, de l’Edu. I el concert va passar en un instant. A mi se’m va fer curt. I això és, us ho puc assegurar, un mèrit.”

Un plaer d’haver-vos conegut, Lenacay!  Fragment de la crònica de Pep Tort     

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.