Els vigorosos Giant Rev

Últim concert de la primera tongada de les músiques d’aquest 2019. I va acabar amb una proposta potent, els Giant Rev, o sia l’igualadí Pau Sastre al piano, a la veu, autor de pràcticament totes les cançons del seu repertori, jugant a casa aquesta vegada; Jorge Carrasco, al baix, barret i intensitat i concentració màxima; Norman Cilerto a la bateria, omplint el fons, present sense distorsionar, contenint-se; i David García, a les guitarres, orfebre de les cordes, preciosista i oportú.

Arriba el Pau, s’asseu al piano, comença a tocar i, de cop, s’engega la maquinaria de fer música. Potents però no massa, mesurant-se, adequant-se a l’habitat on actuaven, mimetitzant-se de nit de divendres entre amics, vigorosos i delicats, van començar a funcionar com un tot complert, com un artefacte perfectament engreixant, compensat, mesurat.

Ens van oferir un directe de deu, molt bo i que es notava molt treballat, modulant el seu so potent i altament roquer (escolteu el seu primer disc i veureu de què son capaços), al ritme d’un espai intimista i tranquil com el de les Músiques.

Com un sastre que et fa un vestit a mida, així el Pau diu i canta i dona la imatge. D’ell és el patronatge, el tall i el disseny, elegant i acolorit, vistós i de mudar. Omple l’espai amb la seva veu i la riquesa infinita del piano. Darrera el Jorge (baix) i el Norman (bateria) fan les puntades, relliguen costures, ho cusen tot. Fan que el vestit s’ajusti bé i tingui el “tiro” elegant i de qualitat que ha de tenir, I finalment el David a base de guitarres, mesurades i justes, fa els brodats, els detalls preciosos, espectaculars en la seva justa mesura, lluint, però sense enfarfegar.

Total, que va ser un concert magnífic, excel·lent per tancar aquest primer cicle, però que a mi, reconeixent tot el que s’ha dit, no em va acabar d’emocionar.

Són molt bons, molt, quasi bé perfectes, tenen tot el que cal tenir, però a mi no m’arribaven del tot. Quedava un marge, una distància, un punt de no trobada. I és que de vegades, valoro una mica de descontrol, de no preparació, d’improvisació. M’agrada, diga’m ruc, una mica d’imperfecció. Deu ser problema de la mateixa bèstia, perquè diria que vaig ser l’únic (o dels pocs) amb aquesta sensació, vist l’entusiasme amb que el public rebia l’actuació. El divendres els Giant Rev van triomfar a l’Ateneu. Van aconseguir que el públic es poses en peus per aplaudir-los (dues vegades). Van fer el ple. Segur que l’estrany sóc jo…

Pep Tort

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada