De vida només n’hi ha una (Vídeo concert)

Miquel Abras al concert de Músiques d’aquest divendres: “de vida només n’hi ha una”, va dir… Deia això, i altres coses. Deia :“I si aixequem el cap i mirem endavant?”, i també: “riu com si aquest fos l’últim dia a la terra, com si l’aire que respires s’acabés abans d’aquesta cançó”…

I és que al Miquel Abras se l’escolta fàcilment i se l’entén molt bé. Canta la melodia i diu la paraula com pocs. És clar, és comprensible, es directe. Armat només de les seves guitarres i la seva veu potent i trencada, va omplir totalment la nit. Ell, les guitarres, i l’ajuda inestimable del Jordi Paulí al saxo, genial, teixint melodies de fons, madurant les atmosferes en segon pla, sorprenent-nos, donant el just contrapunt a la veu forta i els missatges del Miquel.

Va venir a l’Ateneu a presentar el seu darrer treball: La vida en un sospir, un disc rodó, magnífic, vital i on ens explica amb claredat la vida concreta, el dia a dia, els sentiments que el vesteixen i que ens vesteixen. “Ha arribat el moment de deixar-me anar” cantava. I ho va fer amb naturalitat, amb la seva força encomanadissa i amb una naturalitat encantadora. Sense artificis, sense poses. Com quan va agafar la guitarra, la va desendollar i ell i el Jordi Paulí es van instal·lar en mig del public per aconseguir més intimitat encara (i mira que el Músiques és d’allò més intim!), o quan des de l’escenari estant ens va convidar a fer-nos un selfie col·lectiu…

El divendres, el Miquel i el Jordi ens van fer arribar el seu món ric i quotidià, el seu ventall de sentiments, únics i comuns. El dia a dia fet cançó.

El divendres el Miquel i el Jordi ens van dur tot un bagatge de missatges positius: “deixe-nos anar, les barreres són per trencar-les…” i tristos també: “La casa és un desert, no hi venen ni les rates a morir…” Cara i creu, com la vida de tothom. Però al final, va guanyar l’esperança, és clar!: “de les nostres limitacions en surten grans virtuts…”

Més d’una hora i mitja de concert que es va fer curta, molt curta…

El divendres, el Miquel i el Jordi ens van enamorar.

Crònica de @PepTort

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada