Això és cultura, per tant, llibertat

Pregunta típica de quan sortim de les Músiques de Butxaca: T’ha agradat?. Doncs aquesta vegada no ho sé respondre. Perquè no sé si en va agradar o no…. De fet, sí, però potser no…

El Xarim es presentava amb una banda molt intensa (a la bateria, potent i precís, Ermengol Mayol, als teclats, Ricard Sohn, complert, ric en matisos, i al baix, Miquel Sospedra, implicat i vital). Jo que m’esperava un concert més acústic, més íntim, em vaig trobar amb una força total i desfermada, ensenyant-nos una cara molt diferent, molt més desfermada, del que podem sentir a les gravacions. El Xarim i la seva guitarra elèctrica, anaven distorsionant, doblegant, esgarrapant més que endolcint, les cançons del seu darrer disc, Polinèsies, amb una potència sonora i una intensitat interessant i excessiva alhora, però una excessivitat que em semblava artística, inconformista, que em sobrepassava i m’agradava alhora. Com diu en una de les seves cançons, “no som herois, som indomables”. I a fe que vam veure un grup de músics indomables! Força i humor peculiar que van omplir la nit de divendres passat i que ens va oferir una jornada singular, diferent i difícilment classificable. Interessant, això sí.

En fi, ens agradés o no, ho sabéssim pair o no, com va dir ell mateix en un moment del concert: “això és cultura, per tant llibertat”. Ho subscric!

Pep Tort

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.