Un plaer d’haver-vos conegut, Lenacay!

Aquest divendres, actuació de Lenacay als Concerts de Butxaca de l’Ateneu. Segurament més d’un us preguntareu: Lenacay? Què és Lenacay? No patiu, jo tampoc ho sabia. Partia només del l’idea indefinida de que són un grup que fusiona flamenc amb d’altres estils. I és clar, com que a mi el flamenc ni fu ni fa (per cultura, per coneixements, per trajectòria vital…), haig de reconèixer que em feia una mica de “mandra” aquest concert. Tot i així buscant informació un parell de dies abans, vaig començar a copsar una música molt més interessant i atractiva del que m’esperava. Vaig començar a pensar que, en aquest cas, parlar només de flamenc era quedar-se molt curt.

Realment hi ha molta gent que diu que fusiona això amb allò i que parla de mestissatges i de coses així… però de vegades es queda només en això: en un dir…, en notes de maquillatge, en etiquetes que no canvien gran cosa… En el cas dels Lenacay, però, no és pas així,. Escriuen la fusió amb lletres grosses, intenses,… Realment no poden (ni volen) amagar les arrels flamenques, mantenen els “palos” i l’esperit, però la barreja musical és tan rica, tan ben amanida, amb uns colors tant cosmopolites, “del món sencer”, que fins i tot per un ignorant del que és el flamenc com jo, resulta una proposta interessant i atractiva.

El que vaig sentir prèviament per internet em va agradar, em va atraure, em va semblar una cosa molt ben feta i molt ben pensada. Per tant anava al concert amb una molt bona predisposició (i als que encara no els conegueu us animo a que feu un tomb pel Youtube o per l’Spotify i els descobriu. Us agradaran!). Suposo, a més, que el fet de que estiguem parlant d’un grup creat a partir de l’escissió de Ojos de Brujo (un nom que ja resulta una mica més conegut), probablement també va ajudar a millorar la meva predisposició.

I el divendres, al concert, van reblar una mica més el clau i van aconseguir sorprendre’m una mica més encara… Es presentaven a l’Ateneu amb formació acústica (unplugged que li diuen ara,,,). Només tres persones, la Paula Domínguez (veu), el Ramón, (“fundador, productor i guitarrista tant de ‘Ojos de Brujo’ com de Lenacay “) i Edu Libra (guitarra solista).

I així, en format petit, de butxaca, adequat a l’espai i al moment, em van descobrir una altra cara del que ja sabia que anava a veure. La mateixa fusió d’estils, atractiva i plena, sense artificis, però amb el mateix enginy i amb la mateixa riquesa, amb un directe intimista i potent a l’hora, lluminós i a mitja veu, intens i contingut, anaven tocant i cantant temes dels seus dos discos i alguna versió i ens anaven enganxant, embolcallant, seduint amb la veu càlida, intensa i rica de la Paula, una sirena morena que ens va encisar des del primer moment, amb el somriure permanent i còmplice del Ramón (i no és un dir, literalment es va passar el concert amb el somriure als llavis. Disfrutava i ens ho transmetia) i amb el virtuosisme, els dits àgils i savis, de l’Edu. I el concert va passar en un instant. A mi se’m va fer curt. I això és, us ho puc assegurar, un mèrit.

És això allò que en diuen “duende”? M’imagino que si.
Una proposta interessant i especial, rica, plena, diferent, atractiva. Un nou encert de les Músiques de Butxaca. Una nova nit de divendres de màgia i bona música a l’ateneu.
Un plaer d’haver-vos conegut, Lenacay!

Pep Tort

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *