Per començar el pont, puntes de coixí

 

Aquest divendres passat, segon concert de l’actual cicle de concerts Músiques de Butxaca de l’Ateneu. I passem del ritme, el swing i la força dels Manmbo Jambo a l’intimisme, l’alegria serena i la claredat del Paul Kalson i els seus dos acompanyants (Armando Erenas a les guitarres i Tito Torres a la bateria).

El Paul ens va venir a cantar un repertori ben equilibrat entre versions d’estàndards de Rithm&Blues, Pop i Soul, portades magistralment al seu terreny, i temes propis. Un barreja pensada, equilibrada, suau i rítmica, sense estridències, amb silencis plens, rics, lluminosos i eteris, tot ple d’insinuacions i bons detalls d’improvisacions…

Només començar, declaració d’intencions: el Paul tot sol, al teclat, a mitja veu, amb un tot pausat i lent que, de fet, semblava més cantés a capel·la que no pas amb acompanyament musical (fins i tot m’atreviria a dir que el teclat també interpretava a capel·la…) I després d’això passàvem dels temes aliens al propis sense altibaixos, seguint un fil argumental clar i sensat: un concert de guant blanc, suau, modulat…

A destacar la captivadora veu de molts matisos del propi Paul, que va de l’agut lluminós als falsets més alegres i gesticulats. Una veu rica i neta que no necessitat de grans acompanyaments sonors , ni de molt volum per fer-se sentir, per omplir l’espai. Una veu suau i dolça, que no fluixa, intensa, però no estrident. El Paul juga magistralment amb les insinuacions sonores, els silencis mesurats però plens, les improvisacions i els matisos ben definits i acolorits.

A destacar també la feina dels altres dos músics. Per una banda el Tito Torres, el bateria que duia el ritme d’una forma suau i delicada, omplia però no atabalava, emmarcava la suavitat de la nit, amb una força continguda i tota plena de matisos.

I la gran descoberta, per mi, va ser la del guitarrista, l’Armando Erenas, que vestia els racons i els plecs dels silencis amb una suavitat i una riquesa de matisos difícilment imaginable en una guitarra elèctrica. Puntejant, acompanyant amb suavitat, dibuixant colors a l’aire de la nit. Ell sol era ja un concert dins del concert… Excel·lent!

Tot plegat, i tal com s’anava desenvolupant la nit, em feia pensar en un treball fi d’orfebreria, en la precisió del rellotger suïs i l’escalfor de l’anima negra units en tot de detalls de sonoritat molt rica i, tot plegat,embolcallat amb grans dosis d’alegria i bon rotllo, perquè, sobretot, el del Paul i companyia va ser un concert alegre, ric i optimista.

Un treball d’artesania musical, com de puntes de coixí…

Pep Tort

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *