Pau Vallvé, l’arriscat home orquestra

 

El divendres, tercer concert de les Músiques de butxaca de l’Ateneu.

Aquest cop ens va visitar en Pau Vallvé, cantautor lliure, difícil de definir, compositor i productor, creador de bandes sonores i música per publicitat i moltes altres coses…

Personatge curiós, un pèl sarcàstic, amb un humor ben particular, que va fent comentaris més o menys àcids entre cançó i cançó, ens presentava el seu darrer disc “pel dies bons”.

Aquest disc és com un punt i apart. Un dia ho va deixar tot, la discogràfica, la feina, la ciutat, els concerts (i més coses?) i va anar a tancar-se a Banyoles, a treballar en absoluta solitud i aïllament en aquest nou disc. Disc que per cert, posats a fer, s’ha autoeditat, sense discogràfica, sense intermediaris i que a més se l’ha fabricat manualment estampant amb tampons còpia per còpia.

I amb absoluta conseqüència amb tot això, es va presentar a l’Ateneu ben sol, només amb dues guitarres i uns pedal looper , un aparell que permet sintetitzar/modificar el só dels instruments o de la veu i, a més, gravar diverses capes de fragments de sons i amar-los repetint, creant així atmosferes, com si hi hagués tota una banda tocant…

I a fe de déu que va aconseguir crear atmosferes especials, el Pau!

Allà, ell ben sol, i en directe, a mitja llum, anava creant ambients efímers, sonoritats especials, tot un món particular d’imatges, de reflexions, d’històries quotidianes que anava desenvolupant davant nostre. Passava dels moments més íntims i acústics (com correspon a un cantant sol i la seva guitarra), a autèntics increixendos absolutament farcits de capes i acords repetits, molt rítmics, quasi mecànics a voltes, sintetitzats pel looper, deformats fins a l’increïble, omplint l’espai de textures impensades i que no et deixen de cap manera indiferent. De cop, a mitja cançó el cantant solitari, esdevenia home orquestra i ho pintava tot de colors estranys, de llums que no fan llum, per tornar al recolliment i la intimitat un moment més tard. Com una mena de muntanya russa de sonoritats…

Total, una experiència diferent, rica, particular, que et pot agradar més o menys, però de la que val la pena acostar-s’hi i conèixer. Com tantes vegades,  a les sessions de les Músiques de Butxaca, érem relativament poca gent. L’ambient és íntim i com de família, i això el fa més encantador, és clar, però també és una pena que es deixin passar ocasions de descobrir músics tant particular, rics i difícils de catalogar com en Pau Vallvé.

Per cert, a mi no em va acabar d’agradar, d’enganxar… però això ja és cosa meva. Que em pugui agradar o no és un risc que correm l’artista i jo. No és motiu per no intentar-ho i no saber apreciar la riquesa i el rics d’algunes propostes musicals. Per això, perquè  entenc que no acabo de saber explicar com és la seva música, us aconsello que el busqueu a la xarxa… escolteu-lo i us en fareu la vostra pròpia opinió, que és segur la millor de totes

I deixeu-me acabar amb la frase que es repetia a l’última de les cançons: ”Tot va millor si estem contens. Tots estem contens si ens va millor.”

Pep Tort

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *