Les llums que han de venir (resum vídeo concert)

Divendres passat varen tornar els concerts a l’Ateneu. I varen tornar amb una nova veu jove de casa nostra, la Marion Harper. Uruguaiana d’arrels angleses i establida a Catalunya des de fa un munt d’anys, varem descobrir (o, almenys jo vaig descobrir) una veu càlida, potent i suau a l’hora, rica i prometedora, lluminosa, clara, interessant.

Es presentaven a Igualada en formació de quintet. La Marion cantant i tocant l’acústica en algunes cançons, L’Aleix Iglesias, guitarra elèctrica i teclat, el Ricard Borrell al baix, el Joan Vissi, també als teclats i guitarra elèctrica i el Jordi Vissi a la bateria. I cal reconèixer que tots junts fan un molt bon equip.

L’estil de la Marion i companyia, és ric i elaborat, molt més elaborat del que pot semblar a simple vista. Ara, quan escrit això, i els escolto per tercera vegada, vaig descobrint llums i matisos, riqueses que no havia percebut a la primera. Com deia, darrera la veu viva i insinuant, hi trobo tot de pinzellades de colors inversemblants, mesurats i potents, sense estridències però potents. Com l’apotecari que va construint una fórmula magistral gram a gram, polsim a polsim, ells (ella i ells) van creant l’atmosfera volguda, la tonalitat justa, el ritme alegre però mesurat, encès a estones, íntim en d’altres. Són bons, són alegres, són interessant, són futur.

I dic que són futur perquè, malgrat tot, la percepció meva en el moment del concert, era de que allà hi faltava alguna cosa, que tot plegat era incomplet. Ella és molt bona i té una veu fantàstica. Tots cinc són molt bons i dominen el que fan. Però no puc evitar tenir la sensació de que encara no són on han de ser, que encara estan en el camí, que hi ha espai per créixer, que arribarà el dia que de debò ens enamoraran. Vaja!, per ser justos: a mi encara m’han de enamorar. I no dubto que en el futur ho faran.

De fet, aquesta és només la meva opinió. L’opinió d’algú que, d’entrada, té uns gustos musicals un pèl diferents dels que ens va oferir la Marion. Per tant, no m’hauríeu de fer gaire cas.
I encara menys si tenim en compte que ella, amb la seva desimboltura dels seus 20 anys, va aconseguir una cosa no gens fàcil a igualada: que una majoria del públic acabés el concert dempeus i ballant (o mig ballant, en el meu cas…).

Fet i debatut, més llums que ombres. Moltes més. I les que han de venir.

Pep Tort

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *