Kinsale, la sorpresa de les veus (Resum vídeo concert)

Kinsale van actuar aquest divendres a les sessions de Musiques de Butxaca de l’Ateneu Igualadí. I va ser una agradable sorpresa descobrir aquest parell de dones amb tanta màgia a la seva veu,. Delicades, intenses, intimistes, es presentaven amb l’única companyia de les seves guitarres (moltes) i tirant endavant un concert totalment acústic, detallista, ple de matisos, interessantíssim…

El primer que em va sorprendre de la música de l’Irene i la Raquel, a part de la seva joventut, és el seu perfecte dominí de la veu, la conjunció hipnòtica, quasi bé màgica que aconsegueixen. Com de bé saben lligar i modular els seus tons, adequant-se perfectament l’una a l’altra, fins a aconseguir un to que sedueix, enganxa i enamora.

I van anar desenvolupant tot un repertori de cançons (pròpies i prestades), amb una evident influència de la música irlandesa i crec que va atrapar al nombrós public del divendres des del primer moment.

Ens van atrapar?. Sí, de seguida.

Ho van mantenir tot el concert?. No, em temo que no.. Al menys a mi, no.

Passada la primera sorpresa, la de la calidesa de les veus, la l’intimisme preciós i acolorit de les cançons, del detall just i mesurat de les instrumentacions, de l’atmosfera màgica que proposaven…, passat tot això, dic (que no és poca cosa, reconeguem-ho), cap a la meitat del concert, la sorpresa anava baixant, l’encanteri s’anava desinflant, la màgia disminuïa…

I és que va arribar un moment que em va començar a semblar que tota l’estona estava sonant la mateixa cosa, que no hi havia prou variació, que els girs eren massa petits com per mantenir l’atenció alta tota l’estona…

Ho sento, potser només era cosa meva, però va haver un moment que el concert es començava a fer llarg… i això no és bo!

Vaig trobar a faltar que em sorprenguessin per segona i tercera vegada, que sabessin mantenir la meva atenció amb detalls inesperats, amb canvis de registre, amb noves propostes. Un concert que va començar interessantíssim, ric, sorprenent, es va anar quedant en proposta inacabada, incomplerta, monocolor…

Però la proposta de Kinsale en general em va agradar. Sonen bé i tenen futur. Les he estant buscant per internet i he trobat altres matisos que no ens van ensenyar el divendres. Són molt més versàtils del que van donar a entendre… Tinc ganes de recuperar-les d’aquí un temps. De poder-les donar una nova oportunitat (i dues, i tres si cal…)

Pep Tort 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *