Ferran Savall, instants inèdits dits en veu baixa

Qui té màgia, té màgia. I en Ferran Savall en té.

S’intuïa. Ho veiem a venir. I ho varem ratificar el divendres, al penúltim concert de les Músiques de Butxaca de l’Ateneu. Senzillesa, improvisació, llum, màgia en estat pur…

El format és d’allò més senzill: en Ferran amb la seva guitarra i el Jordi Gaspar, que l’acompanyava, amb la seva. Les guitarres, com abans: sense endollar a cap amplificador, només amb un micro per cada una…

Comença una guitarra amb una base més o menys rítmica, s’hi afegeix l’altra, puntejant, i després entra la veu del Ferran, improvisant, cantant sense paraules concretes, amb un llenguatge inventat i que no diu res i ho diu tot, que obre de bat a bat les àmplies portes de la imaginació, d’allò desconegut. Llums, paisatges, instants inèdits dits en veu baixa, a cau d’orella, amb una llengua que no és llengua i unes paraules que no són paraules i que només sabem trobar a aquell diccionari intim dels sentiments i les emocions que tots portem a dins.

El que el divendres ens deia el Ferran no depenia de la parla. Depenia de l’oïda de cadascú. Tanques els ulls, obres les orelles i obres també el cor i deixes que la música entri… I la cançó es fa, creix, es desenvolupa dins teu.

Amb la seva veu càlida i suau i detalls preciosos de guitarres ben compassades i una complicitat preciosa que flotava en l’aire de la nit, el Ferran i el Jordi ens van captivar des del primer moment, com encantadors de serps, ens tenien constantment pendents del que sentíem, de la seva música irrepetible, dels seus gestos, de les seves mirades, del seu transitar lleu i ric entre notes i sentiments…

M’hi vaig fixar: el Jordi i el Ferran es miren molt. Es miren tota l’estona. No paren de mirar-se. Es comuniquen només amb la mirada, amb aquells petits gestos que ho diuen tot si l’altre sap entendre… Com que improvisen, com que no saben cap on anirà cada cançó, els cal mirar-se molt, parlar-se només amb gestos. I ho fan bé. S’entenen, són còmplices que aconsegueixen que d’on prèviament no hi havia res, hi neixi una peça única, orfebreria musical, llum i terra i sol i aire i aigua que brolla… Puntes de coixí.
Crònica de Pep Tort

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *