Cèlia Pallí, de menys a més

Aquest divendres començava una nova tanda de concerts de les Músiques de Butxaca de l’Ateneu. I començava amb una proposta una mica diferent de les que ens tenen acostumats. Cèlia Pallí, catalana que ha crescut al Canadà i que ens arribava amb les credencials de ser vocalista i també telonera de la coneguda Nelly Furtado. Aquestes coses sempre t’obren portes, es clar! I poques vegades ens les porten a casa.

Es presentava amb formació de trio, ella a la veu, teclats i ukelele, Àngel Valentí a les guitarres i Alexandre Rexachs a la bateria. Dos músic perfectes, professionals, que tenen molt clar al servei de qui estan i compleixen sobradament amb la seva funció d’acompanyar, vestir, remarcar, la veu i les cançons de la Cèlia. I el directe que fan és perfecte, mesurat, molt ben treballat, ben engreixat i funciona. Els músics són fantàstics i molt professionals, la Cèlia té una molt bona veu, potent i ben treballada, i les seves composicions són certament remarcables… Què podia fallar?

Doncs fallava. Perquè malgrat tot això, no m’enganxaven, no em seduïen, no m’acabaven d’arribar, em transmetien ben poca cosa… (i pel s comentaris posteriors al concert, no era pas jo l’únic…). Professional, net, equilibrat, però com artificial. Tot plegat una mica massa “pop” (no se si és l’expressió correcta…), lluny del que estem acostumats a un espai tan màgic i intim com és el de l’Ateneu. Suposo que tenen un plantejament de concert més estàndard, que deu funcionar molt bé en altres espai més “clàssics”, d’escenari, de pavelló… Però d’entrada, a casa nostra, i sota el meu punt de vista, es quedaven curts. Ja passa de vegades…

Per sort, cap a la meitat-final del concert, la cosa va anar canviant. De forma conscient o no, quan van anar presentant temes més íntims, quan la Cèlia va cantar sola amb la guitarra, quan va aparèixer l’ukelele, quan van agafar un to més acústic, una mica més intimista, va arribar, finalment, la complicitat del públic i la seducció que estàvem esperant. Fins i tot va aconseguir que féssim veus en algunes cançons, cosa gens fàcil a Igualada…!

Total, el concert del no, però al final, sí. On es demostra, penso, que un punt d’imperfecció, de senzillesa, de risc, és sempre d’agrair.

I a nivell d’un espai tant màgic i de proximitat, com el de l’Ateneu, és el tot.

Crònica de Pep Tort

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *