Andreu Martínez. La música a la punta dels dits (resum vídeo concert)

Jo ja coneixia l’Andreu Martínez. Recordo que fa anys (15?, 16?) l’havia vist actuar no pas amb la seva banda, sinó com a guitarrista acompanyant de no sé qui. Per molt que hi dono voltes, no aconsegueixo recordar a qui acompanyava…

El que sí que recordo és que llavors em va semblar un guitarrista magnífic, molt hàbil, molt fi, molt intens. Recordo que era molt expressiu, que semblava que entrés en trànsit quan tocava. El recordo tocant amb els ulls tancats, fent mil cares i mil ganyotes… Es notava que els acords li sortien de molt endins. Pensava la música, el ritme, la tonalitat i els dits obeïen. Lliscaven amb facilitat per les cordes i tot era música, llum, colors, intensitat…

Bé, l’Andreu que varem veure el divendres a l’Ateneu era el mateix Andreu que jo recordava. S’ha fet més gran, s’ha deixat barba, i venia amb la seva pròpia banda (AM Band). Però era el mateix fent cares i ganyotes. El mateix amb la música a la punta dels dits. El mateix amb un tacte delicat i preciós damunt les cordes. El mateix home-guitarra que jo recordava. El de les mil tonalitats , el que fa que sembli que tocar la guitarra sigui fàcil. Perquè diries que no li cal ni esforçar-se, que li surt naturalment Es només una impressió clar!. Arribar a aquest domini de l’instrument no es fa ni amb un dia ni amb dos… I és que és un plaer sentir-lo tocar i deixar-se dur pels seus solos de guitarra (Ah!, els solos de guitarra! Què importants eren pels de la nostra generació!)

Però és que, a més, vaig descobrir que també canta i que ho fa bé. Bona veu, temperada, subtil. Combinació molt bona de domini de l’instrument i una veu insinuant per vestir les seves pròpies composicions que, i no podria ser d’una altra manera, tenen també moltes cares i molt racons per descobrir (pop, rock, blues, tonalitats evidents de funky, alguna pinzellada de jazz…). I si a tot això i sumem tot el que hi aporten els altres músics de la banda (Martin Laportilla al baix, Adri González als teclats i Dídac Fernández a la bateria), el concert no podia ser res més que bo. Mol bo. Intens, vibrant, delicat quan tocava, accelerat si feia falta… Interessant. Molt. Una altra bona tria de les Músiques de Butxaca de l’Ateneu.

I si per acabar el concert ens regalen una gran versió del Call Me the Breeze de J. J. Cale com la que es van marcar per tancar la paradeta, què més pots esperar?

Pep Tort

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *